Aquest és potser la meva primera referència al mót anarquia. El vaig tenir entre les meves mans de molt jove, i potser no em vaig donar compte del significat de la prosa escrita. La qual cosa, em toca fer un repàs en l'interior de la meva ment i retrobar a quin prestatge de casa mons pares roman ple de pols aquest llibre, o per altra vessant anar a una llibreria i comprar-lo. Encara que com deia el nostre estimat Bartleby "Preferiria no fer-ho"
Aquests dies, per no parlar de mesos, o els dos parells d'anys últims, el meu cervell pesa més del compte. Si el poses a una balança pesaria el doble dels mil quatre-cents grams que pesa la mitjana. I us preguntareu a què es degut?
Suposo, que sempre he estat un mica rar entre l'espècie humana que m'envolta diàriament. És com anar al zoo, sé el que vaig a veure i com es comporta, però ells només veuen un objecte que els observa o els ignora. Prou en tenia de seguir les regles o normes o com volgueu dir aquesta societat nostre, que ens marca dia a dia i que la gent viu amb la qual m'he tingut d'incloure per a poder sobreviure i disfrutar de bons moments.
Però darrerament observo, escolto, veig, me n'adono, afirmo, crido: Què ens estan prenent el pèl, (mai un injert quedarà tan bé com el cabell natural). Per això darrera aquestes paraules mal estructurades i segur que amb faltes ortogràfiques, faig un crit a les persones inquietes que vulguin demostrar que tenen sang i ràbia per poder posar a la gent al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada